L’elisir d’amore

Torna al Liceu la divertida i genial obra de Donizetti, una de les òperes còmiques i alhora romàntiques més delicioses de la història del gènere. Nemorino és un noi ingenu que continua creient en l’eficàcia dels elixirs d’amor per seduir la seva estimada Adina. Aquesta el farà patir fins que sucumbeix, enamorada del noi. Tendresa i picardia van de bracet gràcies a l’original i fresca música de Donizetti, últim gran representant de l’òpera bufa italiana.

Quarta reposició al Liceu de la versió de L’elisir d’amore de Mario Gas i nou triomf escènic. La dinàmica interpretació teatral de les coordenades d’aquesta òpera bufa amb personatges molt ben caricaturitzats pel llibret i la música és clau per a l’èxit de l’obra.

L’ambientació del muntatge a la plaça pública del suburbi d’una ciutat de la Itàlia de Mussolini, inspirada en el neorealisme cinematogràfic, és un dels encerts de la producció, ja que acosta la trama a l’espectador actual. Un espai central amb un gran fanal, envoltat d’habitatges amb un bar, un quiosc o un estanc, canviant només la il·luminació i petits elements durant la representació, mentre els veïns fan la seva vida.

Per cert, menció especial al inici força peculiar del segon acte perquè s’inicia amb les llums de la sala encesa, el director de l’orquestra absent del fossar – és al escenari -, els espectadors de la sala parlant com si res i l’escenari representant una festa amb un guirigall important… i això durant diversos minuts fins que finalment l’orquestra comença a fer sonar els seus instruments.

Quan el marc està tan aconseguit, l’únic que queda és seleccionar un repartiment que respongui tant a les exigències de la partitura com a les de la caracterització dels personatges.

La gran triomfadora de la nit va ser Jessica Pratt com a Adina. La soprano australiana ha superat la dificultat de la seva primera protagonista en aquesta òpera interpretant vocalment una Adina extraordinària malgrat que la seva actuació escènica no ha resultat massa “fresca”. El tenor eslovac Pavol Breslik (Nemorin<Eo), força fluixet de veu, va exhibir sempre un cant net i elegant interpretant de forma notable la popular aria ‘Una furtiva lacrima’ i s’ha de reconeixa que com a actor s’ha bolcat al 100% en el seu paper. Un veterà basso buffo Roberto de Candia (Dulcamara) compagina una correcta línia cantora amb la comicitat del seu paper, un extravertit i murri venedor ambulant. El xulesc sergent Belcore, recreat per el baríton Paolo Bordogna, ha mostrat un cant mancat d’uniformitat encara que ha transmès l’histrionisme del seu personatge. I, per últim, Mercedes Gancedo ha lluit la bellesa i projecció del seu timbre, demanant potser per al futur rols de major envergadura que el d’aquesta deliciosa Gianetta.

El valencià Ramón Tébar ha dirigit amb empenta a l’orquestra, però ha de modular millor la seva sonoritat i l’acoblament amb els cantants doncs fons i tot a estones ha acabat “tapant” una mica les seves veus. M’ha agradat molt el magnific Cor que en aquesta ocasió s’ha lluït especialment.

En sortir vam anar al Bar Arnau del nou Hotel España del carrer Sant Pau on vam menjar unes tapes boníssimes. Repetirem perquè a més de no ser car, s’està molt agradable per poder xerrar tranquil·lament.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s