Roméo et Juliette

La història d’amor més cèlebre de la literatura convertida en la més fidel a la tragèdia original de Shakespeare, gràcies al talent de Charles Gounod, un dels grans representants del drama líric francès.

Roméo et Juliette ha tornat a l’escenari del Gran Teatre del Liceu després de 32 anys d’absència i ho ha fet sota la batuta de Josep Pons. 

La posada en escena de Stephen Lawless situa l’acció original en el context de la Guerra de Secessió nord-americana. L’espai únic consisteix en un panteó, amb un decorat que permet algunes obertures per donar pas a entrades i sortides de personatges. El concepte és interessant perquè, a partir de les primeres imatges – l’enterrament de Romeu i Julieta- la mort esdevé omnipresent. Els amants viuen en un clàssic marc mortuori, com una prefiguració que condicionarà fatalment el seu destí des de l’inici del seu enamorament.

El debut d’Aida Garifullina en la pell de Julieta no ha defraudat gens sino al contrari: des de la seva primera intervenció, la veu de la soprano tàrtara ha lluit en tota la seva esplendor gràcies a un timbre i color preciosos, domini tècnic i sensibilitat al servei de l’amant veronesa. Una veu meravellosa. Al seu costat, un irregular Saimir Pirgu, tenor albanès, ha estat un Roméo ocasionalment de bon gust en les mitjanes veus buscant unes sonoritats elegants i dolces amb alguns moments on la seva veu semblava que flotava sobre l’orquestra en uns pianíssims de gran efecte. Un xic Irregular que va millorant a mesura que l’òpera va avançant. Excel·lent el Mercutio, segur i ben projectat, de Gabriel Bermúdez i molt correctes el Tybalt de David Alegret, el Capuleto de Rubén Amoretti, si bé li falta una mica de volum, i el Frère Laurent de Nicola Ulivieri, tot i que sense especial brillantor. Molt bé, en canvi, la graciosa Gertrude de Susanne Resmark i la mezzo Tara Erraught ofereix una simpàtica actuació de Stéphano.

Josep Pons signa una bona direcció, ràpida, però controlada i amb matisos sempre respectant als cantants i remarcant el caràcter líric i l’aire afrancesat de la música de Gounod. Ofereix una versió refinada de la partitura orientada a ressaltar els cromatismes de l’obra amb moments molt aconseguits i estant molt atent a no sobrepassar amb la sonoritat orquestral a les veus. Pel que fa al gran Cor del Liceu dóna la sensació què l’escenografia perjudica la projecció de la veu dels seus cantants en molts moments mantenint-los a la part del darrere de l’escenari i envoltats per uns grans murs. No obstant aixó, encara que una mica apagat el principi, la tasca del cor també va acabar lluint, especialment en el quart acte, en l’escena del casament entre Paris i Julieta.

El que va faltar van ser el nervi i la brillantor en les tenses escenes entre Capulets i Montescos, amb un final de tercer acte passat per aigua. Sense ser una meravella aquest Roméo et Juliette es una ópera que sedueix però no enamora.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s