Frankenstein

L’any 1818, Mary Shelley va dotar d’una vida perdurable el seu cèlebre monstre, que amb la seva multiplicitat orgànica acabaria esdevenint un mite fonamental de la nova societat contemporània, abocada a un replantejament profund de les construccions d’identitat en el nou món marcat per la industrialització i la reorganització dels poders fàctics.

Dos-cents anys després de la primera publicació de la novel·la Frankenstein, la directora Carme Portaceli amb una dramatúrgia de Guillem Morales portan a escena aquesta història sota una visió molt personal amb la finalitat d’extreure l’aspecte humà de la novel·la fent un apropament a la humanitat ferida de “la criatura” – indagant en els territoris més tenebrosos del monstre – i a l’irresponsabilitat del científic que té por del resultat del seu experiment. Una adaptació que aconsegueix ser fidel a la història original, però que se centra en les trajectòries dels dos protagonistes, i s’estructura en una alternança dramàtica entre els dos personatges, destacant la seva connexió vital i traçant els seus recorreguts oposats.

Dos actors, que lluny dels seus registres habituals, ens han ofert unes magnífiques i brutals interpretacions, Àngel Llàcer és Victor Frankestein i Joel Joan és la criatura i d’on hem de destacar la seva magnífica caracterització. Ambdós actors, tot i el que pogués semblar, encaixen a la perfecció dins els seus papers i realitzen una actuació molt encertada dels personatges. Un bon treball de la resta del repartiment Magda Puig, Albert Triola, i els dos debutants Pere Vallribera i Alba de la Cruz i destacant a un magnífic Lluís Marco en la figura de De Lacey.

Una posada en escena força senzilla, simple però impactant amb el concurs de les projeccions, el so i la il·luminació. Una cinta mòbil, uns objectes que “baixen del cel” i la presència de l’aigua complementen l’escenografia gairebé inexistent.

L’obra comença amb molta força i es manté fins al final de la primera part on es relentitza una mica, però després tota la segona part et manté atrapat fins arribar al dramàtic desenllaç final. Emociona el dilema filosòfic que protagonitzen creador i creació, el qual va agafant importància amb l’obra i que culmina amb un final que no ens deixa indiferent.

La sala gran del TNC estava plena de gom a gom. Una de les obres imprescindibles de veure a la cartellera actual.

En sortir vam fer un mos al restaurant del mateix teatre on serveixen uns plats francament bons. No són molt ràpids però per contra són molt amables

I per saber-ne més

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s