Et vindré a tapar

Som al any 1940. Quan el Joan no torna, la Maria decideix anar-lo a buscar. L’han vist per última vegada al costat del riu.

Et vindré a tapar, un muntatge de la companyia )e( espai en construcció, explica una historia d’entre tantes, inspirada en fets reals i basada en els casos dels milers d’homes desapareguts durant la guerra civil, així com en l’espera de les seves famílies durant més de 60 anys per tal d’obtenir informació sobre el lloc on estan enterrats.

Un relat que ens mostra el viatge que fan tres amigues per trobar el marit d’una d’elles que ha desaparegut. Intentant sobreviure en un ambient de postguerra claustrofòbic i incert, decideixen embarcar-se en un trajecte cap a la descoberta d’una realitat per la qual encara no estan preparades.

En entrar a la sala del Teatre La Vilella, veiem que l’espai escènic està situada a peu pla envoltat del públic, que està assegut a tres bandes. Podríem dir que l’escenografia és inexistent, encara que les actrius aconsegueixen que no ens adonem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poc més…

Des de la primera escena ens adonem que darrera d’aquest muntatge hi ha una direcció brillant. Sota la batuta de Roger Ribó visualitzem tota una època i tot un paisatge de postguerra. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l’espai sonor i el ritme que s’atorga a la història ens donen la raó.

Tres estupendes actrius, Maite BassaMontse Bernad i Blanca Solé, interactuen entre elles sobre un espai negre i en escenes força curtes, ens mostren, mes que explicar-nos, i de forma gairebé visual, amb força mímica, l’angoixa de la protagonista que no vol acceptar la mort del seu estimat, que fa un any que hauria d’haver tornat. Elles aconsegueixen que no ens adonem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poc més… Una gran interpretació de les tres, on cap d’elles podria valorar per sobre de l’altre, amb unes escenes colpidores molt, molt creïbles, però també amb altres que ens permet relaxar-nos en alguns moments còmics, gairebé espatarrants.

En un racó la violinista Roser Farré ens ha  interpretat en directe la música aixis com també ha estat l’encarregada dels efectes sonors de l’obra generant tots els sons d’ambient com són el soroll de la pluja, la corrent d’un riu, una pedra lliscant per l’aigua o el moviment del tren en marxa, entre molts d’altres.

Emotiu, honest, valent i despullat d’artificis. Una clara demostració de què, quan hi ha talent, la manca de mitjans no és cap obstacle. Teatre minimalista però molt ben fet que no us deixarà indiferents.

No us la perdeu!!!! Paga la pena anar a veure aquesta proposta.

En acabar vam anar a sopar al restaurant italià Xemei amb cuina venexiana on vam gaudir d’uns macarrons al dente amb crema formatge i carxofes i, lo millor, unes sipietes a la brasa amb salsa de polenta.

I per saber-ne més

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s