L’Empestat

Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Llavors Pròsper, Miranda i els demés naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fí resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat.

Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

L’empestat és el resultat d’una personal reescriptura de Jordi Oriol de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta). Una barreja molt interessant i molt treballada sota la direcció de Xavier Albertí, regidor que té fama de tenir-ho tot mil·limetrat on cap moviment és improvisat, tot ordenat. Realment no podria explicar fil per randa el que ha passat avui a La Beckett, però sí us diré que he vist una gran obra, un gran espectacle.

Espectacular posada en escena per la pluja intensa dalt l’escenari durant casi tota la funció i tenint com únic mobiliari un piano-piscina-banyera.

L’obra potser és confusa i, per acabar-ho d’adobar, avança a un ritme trepidant, sense treva on els versos flueixen sense pietat, però la força i l’èxit d’aquesta proposta és més per la posada en escena, per la plàstica i la bellesa de les imatges que es veuen dalt de l’escenari que no per les paraules, ja que en molts moments el text esdevé quasi incomprensible i difícil de seguir – sobretot sense haver fet una lectura prèvia com era el meu cas -.

Veure a Jordi Oriol banyar-se en un piano és màgic i irrepetible. Carles Pedragosa és l’actor i pianista que lluita amb els sons guturals que la seva gola vol emetre i que ell no controla. Acabes atrapat en un espectacle visualment perfecte amb unes interpretacions brutals de tots dos, que, a banda d’acabar xops han d’acabar literalment desfonats. Repeteixo, unes sensacionals actuacions de tots dos actors !!!!

Quan va acabar la representació varem entrar a El Menjador de la Beckett per triar algun dels seus originals plats llegits a la pissarra del restaurant i gaudir de les combinacions subtils de verdura, de carn, de peix i d’algún ingredient sorprenent tot parlant de l’obra que acabàvem de veure.